De la crisis d’ansietat a l’agorafòbia, recorregut per etapes i símptomes.

La crisi d’ansietat, també es coneix com atac de pànic, consisteix en un inici brusc i inesperat de sensacions en el cos molt accentuades i alarmants per al pacient, apareixen símptomes del tipus palpitacions molt intenses, sensació d’ofegament, amb la necessitat de hiperventilar, tot molt intens, que s’acompanya d’una sensació de mareig o de desmai. Molt sovint s’acompanya de sudoració intensa a tot el cos, formigueig a la pell de braços i mans, i petits espasmes de músculs, com tics, i moviments involuntaris per exemple de les mans o dits. Aquests efectes apareixen en minuts, es mantenen mínim una mitja hora, encara que normalment arriben a l’hora i després remeten o es calmen espontàniament, encara que cal assenyalar que si apareix una crisi de pànic o ansietat, aquesta es repetirà generalment moltes vegades més si no es modifica res, o es realitza una intervenció de salut mental. El que més desconcerta al pacient, és que la persona generalment no té una sensació ansiosa prèvia a la crisi, és a dir, que subjectivament aquesta apareix de cop, partint d’una suposada i subjectiva normalitat psicològica, encara que cal dir que una persona que ha patit durant un temps aquestes crisis d’ansietat, aprèn a detectar els avisos que la seva ment dóna amb antelació de fins i tot dies, de manera que el pacient ben entrenat en les nostres tècniques psicològiques, evita fàcilment recaure.
Aquesta aparició ràpida de símptomes com son les palpitacions i hiperventilació, és viscuda pel pacient no entrenat com un atac de cor o pensa que realment va a morir ofegat, sense que s’adoni d’entrada de la naturalesa ansiosa de la crisi. El pacient creu que morirà per una causa fisiològica al no poder-se connectar els símptomes amb un disparador estressant, és com un globus que s’ha inflat massa durant molt de temps, però la seva estructura aguanta, fins que per esgotament del seu material no resisteix més i sense avís previ ni res que ho ataqui en aquest moment, esclata.
El pacient queda molt preocupat pensant quan vindrà la següent, això mantingut de forma constant, aquesta preocupació i fixació en la futura crisi d’ansietat, és el que anomenem ansietat anticipatòria, és un episodi de molta por i impedeix el rendiment de el dia a dia, ja que la ment es tensa esperant a veure si apareix de nou la crisi.
La tercera fase és l’agorafòbia, encara que generalment es coneix com por als espais oberts, aquesta descripció a nivell clínic és incorrecta o incompleta, en realitat el pacient té por a patir aquestes crisis de pànic en situacions o llocs en què la seva ment interpreta que resultaria greu o complicat ser ates o que seria problemàtic donat el context, pel que l’inconscient genera fòbies per tal d’obligar al subjecte a no exposar-se a aquests entorns estressants. La mes coneguda és la fòbia als espais oberts, el que obliga la persona a romandre generalment a casa, de manera que el seu inconscient busca assegurar un espai controlat on patir les seves possibles crisis d’ansietat.

Les fòbies poden ser variades en funció de les creences personals de cada persona, hi ha qui evita els espais aglomerats de gent, per la por de no ser atès ràpidament per metges, o no tenir la sensació de poder escapar, com el cas d’un cotxe, l’oficina, un ascensor, un autobús, un avió o fins hi tot una autopista amb poques sortides, per això la impressió general de pors a llocs tancats.
Gairebé sempre les primeres crisis es donen entre l’adolescència i els 30 anys, i tots podem tenir crisis d’ansietat, això està verificat per estudis epidemiològics, encara que sigui més freqüent en persones més nervioses o ansioses. Pel que fa al moment en què es donen, generalment es donen en períodes d’alta activació, i de contextos estressants, però una bona quantitat de crisi de por, ansietat o pànic també cursen en períodes de calma aparent en la vida de la persona, com si la ment estigués esperant un moment adequat per queixar-se però en realitat a l’explorar a aquestes persones, advertim que l’activitat externa li permetia evadir-se de les seves pensaments interns, o que interpreten la poca activitat com un període de crisi.